~ LLEGENDA #01 ~
Un sopar reial a casa de Pere Martell
Al començament del regnat de Jaume, conegut després amb l'encertat sobrenom d'el conqueridor, els súbdits es dividien en dos grups: els que, per llur edat avançada, no es resignaven a deixar-se governar per un nen i els que hi estaven entusiasmats en veure que, malgrat els pocs anys, tenia un cor guerrer i que es delia per batallar contra els sarraïns.
Un dia que el jove monarca visitava Tarragona, fou obsequiat amb un gran sopar pel noble tarragoní Pere Martell. Tots els nobles de la cort l'hi acompanyaren. I menjant i bevent, els ànims s’enardiren i s'originà una forta discussió entre els que sentien una gran admiració cap al seu Rei i aquells que no volien que els governés. Tan intensa fou la discussió que estigueren a punt d'arribar a les mans i a les espases. Però el Rei els digué:
Les paraules del Rei foren molt ben acollides per tots els que envoltaven la taula de Martell i es decidí emprendre en aquell mateix instant la conquesta de les illes, sense ni tan sols acabar de sopar. Es comprometeren a acabar-lo una vegada haguessin aconseguit expulsar els moros de les Balears.
De seguida s'aixecaren i, a tocs de corn i trompeta arribaren amb tota la seva gent al port de Salou, on ancoraven un gran nombre de naus, i tot seguit emprengueren rumb a Mallorca. Dotze hores de navegació foren suficients per arribar a Sóller.
Els criats del noble tarragoní desaren les botelles de vi a mig encetar i empaquetaren les delicioses menges i les delicades viandes esperant l'hora d'acabar-s'ho. Mai no foren tocades, car se les considerava com a sagrades tant pel Rei com per tots els cavallers.
Una vegada foren expulsats els moros mallorquins, de tornada s'assegueren a la taula de Pere Martell i s'acabaren el sopar, aquest cop en pau i harmonia, car les gestes del jove monarca captivaren per sempre els cavallers descontents.
~ Font: Llegendes històriques de Tarragona. Amadeu-J. Soberanas
Un sopar reial a casa de Pere Martell
Al començament del regnat de Jaume, conegut després amb l'encertat sobrenom d'el conqueridor, els súbdits es dividien en dos grups: els que, per llur edat avançada, no es resignaven a deixar-se governar per un nen i els que hi estaven entusiasmats en veure que, malgrat els pocs anys, tenia un cor guerrer i que es delia per batallar contra els sarraïns.
Un dia que el jove monarca visitava Tarragona, fou obsequiat amb un gran sopar pel noble tarragoní Pere Martell. Tots els nobles de la cort l'hi acompanyaren. I menjant i bevent, els ànims s’enardiren i s'originà una forta discussió entre els que sentien una gran admiració cap al seu Rei i aquells que no volien que els governés. Tan intensa fou la discussió que estigueren a punt d'arribar a les mans i a les espases. Però el Rei els digué:
— Si tantes ganes teniu de lluitar, jo ben aviat declararé la guerra contra els moros de Mallorca, que són els que més a prop tenim en aquests moments. Serà millor que empreu el valor i les armes lluitant contra aquests enemics i no pas entre vosaltres. Contra ells podreu mesurar les vostres forces.
Les paraules del Rei foren molt ben acollides per tots els que envoltaven la taula de Martell i es decidí emprendre en aquell mateix instant la conquesta de les illes, sense ni tan sols acabar de sopar. Es comprometeren a acabar-lo una vegada haguessin aconseguit expulsar els moros de les Balears.
De seguida s'aixecaren i, a tocs de corn i trompeta arribaren amb tota la seva gent al port de Salou, on ancoraven un gran nombre de naus, i tot seguit emprengueren rumb a Mallorca. Dotze hores de navegació foren suficients per arribar a Sóller.
Els criats del noble tarragoní desaren les botelles de vi a mig encetar i empaquetaren les delicioses menges i les delicades viandes esperant l'hora d'acabar-s'ho. Mai no foren tocades, car se les considerava com a sagrades tant pel Rei com per tots els cavallers.
Una vegada foren expulsats els moros mallorquins, de tornada s'assegueren a la taula de Pere Martell i s'acabaren el sopar, aquest cop en pau i harmonia, car les gestes del jove monarca captivaren per sempre els cavallers descontents.
~ Font: Llegendes històriques de Tarragona. Amadeu-J. Soberanas
~ LLEGENDA #02 ~
El drac de Tarragona
Els cristians, a poc a poc, anaven reconquerint als moros les terres de les quals s’havien ensenyorit.
Quan els invasors sarraïns que habitaven Tarragona veieren que llur seguretat perillava, car aviat els valerosos cavallers de Barcelona ocuparen la ciutat i els n'expulsaren, decidiren fer-los front i venjar-se'n. Importaren d'Àfrica un monstre terrible, un drac enorme, el qual, lligat amb una cadena ben llarga i forta, vigilava les muralles de Tarragona i impedia als cristians que s'hi apropessin.
En els annals històrics de Tarragona, no hi resten més vestigis sobre aquest convincent mètode de defensa de la ciutat; però cal creure que l'infernal vigilant fou occit pel valent Comte de Barcelona amb l'espasa miraculosa que li havia regalat Sant Martí en persona, i així fou com va ser reconquerida la ciutat imperial per la Creu.
~ Font: Llegendes històriques de Tarragona. Amadeu-J. Soberanas
El drac de Tarragona
Els cristians, a poc a poc, anaven reconquerint als moros les terres de les quals s’havien ensenyorit.
Quan els invasors sarraïns que habitaven Tarragona veieren que llur seguretat perillava, car aviat els valerosos cavallers de Barcelona ocuparen la ciutat i els n'expulsaren, decidiren fer-los front i venjar-se'n. Importaren d'Àfrica un monstre terrible, un drac enorme, el qual, lligat amb una cadena ben llarga i forta, vigilava les muralles de Tarragona i impedia als cristians que s'hi apropessin.
En els annals històrics de Tarragona, no hi resten més vestigis sobre aquest convincent mètode de defensa de la ciutat; però cal creure que l'infernal vigilant fou occit pel valent Comte de Barcelona amb l'espasa miraculosa que li havia regalat Sant Martí en persona, i així fou com va ser reconquerida la ciutat imperial per la Creu.
~ Font: Llegendes històriques de Tarragona. Amadeu-J. Soberanas
~ LLEGENDA #03 ~
Tarragona i els orígens de Reus
Tarragona ha estat sempre una ciutat pacífica i tranquil·la. I això es deu, sense dubte, a una encertada decisió dels primers tarragonins. Us ho explicaré.
Es diu que en els primers anys d’existència de la nostra Tàrraco romana, hi arribaren, de Déu sap on, uns mercaders i s’hi establiren. Al cap de poc temps ja s’havien fet populars com a cerca-raons. Per qualsevol nimietat, per un tres i no res, armaven, diàriament, un gran rebombori.
Els escàndols anaven in crescendo i les raons es multiplicaven cada dia per obra del dimoni desvergonyit que animava aquella tribu de trafiques.
Els patricis tarragonins, alarmats i temorosos de perdre la placidesa de què gaudien, decidiren acabar, d'una vegada per totes, amb aquells excessos. Un bon dia, abans que sortís el sol, agafaren tots els mercaders revoltosos, els expulsaren de la ciutat i només els permeteren d'acampar a una distància de quinze quilòmetres de la Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco. Així va néixer la ciutat de Reus, nom que no vol dir altra cosa que reus, tal i com es denominava a Tàrraco a aquells fenicis bullangosos. (De fet, malgrat els nombrosos i excel·lents estudis etimològics que s'han fet sobre aquest nom per cercar-ne el significat veritable, no s'ha pogut demostrar cap altra cosa que la que us hem explicat.)
Des d'aleshores ençà, els reusencs guarden un cert ressentiment contra la capital a causa del desterrament de què foren objecte llurs avantpassats, dels quals heretaren les mateixes estratagemes comercials.
No desitgem ni ofendre ni escarnir ningú amb aquest relat. Déu nos en guard, de tan gran audàcia! Però creiem que allò que la història i la tradició ens ha transmès, no cal ni ometre-ho ni callar-ho.
~ Font: Llegendes històriques de Tarragona. Amadeu-J. Soberanas
Tarragona i els orígens de Reus
Tarragona ha estat sempre una ciutat pacífica i tranquil·la. I això es deu, sense dubte, a una encertada decisió dels primers tarragonins. Us ho explicaré.
Es diu que en els primers anys d’existència de la nostra Tàrraco romana, hi arribaren, de Déu sap on, uns mercaders i s’hi establiren. Al cap de poc temps ja s’havien fet populars com a cerca-raons. Per qualsevol nimietat, per un tres i no res, armaven, diàriament, un gran rebombori.
Els escàndols anaven in crescendo i les raons es multiplicaven cada dia per obra del dimoni desvergonyit que animava aquella tribu de trafiques.
Els patricis tarragonins, alarmats i temorosos de perdre la placidesa de què gaudien, decidiren acabar, d'una vegada per totes, amb aquells excessos. Un bon dia, abans que sortís el sol, agafaren tots els mercaders revoltosos, els expulsaren de la ciutat i només els permeteren d'acampar a una distància de quinze quilòmetres de la Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco. Així va néixer la ciutat de Reus, nom que no vol dir altra cosa que reus, tal i com es denominava a Tàrraco a aquells fenicis bullangosos. (De fet, malgrat els nombrosos i excel·lents estudis etimològics que s'han fet sobre aquest nom per cercar-ne el significat veritable, no s'ha pogut demostrar cap altra cosa que la que us hem explicat.)
Des d'aleshores ençà, els reusencs guarden un cert ressentiment contra la capital a causa del desterrament de què foren objecte llurs avantpassats, dels quals heretaren les mateixes estratagemes comercials.
No desitgem ni ofendre ni escarnir ningú amb aquest relat. Déu nos en guard, de tan gran audàcia! Però creiem que allò que la història i la tradició ens ha transmès, no cal ni ometre-ho ni callar-ho.
~ Font: Llegendes històriques de Tarragona. Amadeu-J. Soberanas
~ LLEGENDA #04 ~
El Diable i la donzella
Qui vegi per primera, o per enèsima vegada, el pont romà que, pels seus arcs en forma de ferradures daurades, se l’anomena de Les Ferreres —tot i que valdria més anomenar-lo de Les Ferradures—, creurà que és una obra divina, una obra d’àngels... Però no és així!
Qui el construí va ésser el mateix Diable!
Ara us explicaré com ho féu. Abans, però, he d’advertir-vos que els uns ho expliquen d’una manera i els altres d’una altra. Però l’essencial, el més important, és saber que l’arquitecte fou el mateix Satanàs.
La primera versió del fet conta que, ja fa molts segles, una donzella havia d’anar a buscar aigua cada dia a una gran distància de la ciutat i l’enutjava molt haver de pujar i baixar tant la vall que forma el lloc on avui s’aixeca l’aqüeducte.
El Diable pactà amb la donzella construir-li un pont a canvi de la seva ànima. Ella, a la vegada, li posà una condició: "Abans que torni a sortir el sol" —li digué— "ha d’estar acabada la teva obra; si no és així, la meva ànima restarà lliure del teu poder".
Rient-se d’aquestes foteses, el Diable començà l’obra amb entusiasme, donant ja per segur la possessió de l’ànima de la joveneta tarragonina.
Però aquell dia..., Déu va voler que el sol sortís abans d’hora, i el gall, fidel complidor de la seva missió, com cada dia, saludà el sol i, aquesta vegada, amb el millor i més estrident quiquiriquic de la seva vida.
Fou una llàstima. Al Diable li faltava poc per acabar-lo. Es quedà sense l’ànima de la donzella i Tarragona tingué un aqüeducte, del qual s'ha servit molt en el transcurs del temps.
~ Font: Llegendes històriques de Tarragona. Amadeu-J. Soberanas
El Diable i la donzella
Qui vegi per primera, o per enèsima vegada, el pont romà que, pels seus arcs en forma de ferradures daurades, se l’anomena de Les Ferreres —tot i que valdria més anomenar-lo de Les Ferradures—, creurà que és una obra divina, una obra d’àngels... Però no és així!
Qui el construí va ésser el mateix Diable!
Ara us explicaré com ho féu. Abans, però, he d’advertir-vos que els uns ho expliquen d’una manera i els altres d’una altra. Però l’essencial, el més important, és saber que l’arquitecte fou el mateix Satanàs.
La primera versió del fet conta que, ja fa molts segles, una donzella havia d’anar a buscar aigua cada dia a una gran distància de la ciutat i l’enutjava molt haver de pujar i baixar tant la vall que forma el lloc on avui s’aixeca l’aqüeducte.
El Diable pactà amb la donzella construir-li un pont a canvi de la seva ànima. Ella, a la vegada, li posà una condició: "Abans que torni a sortir el sol" —li digué— "ha d’estar acabada la teva obra; si no és així, la meva ànima restarà lliure del teu poder".
Rient-se d’aquestes foteses, el Diable començà l’obra amb entusiasme, donant ja per segur la possessió de l’ànima de la joveneta tarragonina.
Però aquell dia..., Déu va voler que el sol sortís abans d’hora, i el gall, fidel complidor de la seva missió, com cada dia, saludà el sol i, aquesta vegada, amb el millor i més estrident quiquiriquic de la seva vida.
Fou una llàstima. Al Diable li faltava poc per acabar-lo. Es quedà sense l’ànima de la donzella i Tarragona tingué un aqüeducte, del qual s'ha servit molt en el transcurs del temps.
~ Font: Llegendes històriques de Tarragona. Amadeu-J. Soberanas
~ LLEGENDA #05 ~
Sant Oleguer i la platja del Miracle
El nom de la nostra platja procedeix de la paraula llatina miraculum, és a dir, mirador, guaita, vigilància contra els corsaris àrabs. A causa, però, de la semblança que aquest mot manté amb la paraula que significa miracle, la imaginació popular explica el perquè d’aquest miracle de la forma següent:
Som al primer terç del segle XIII. Un mariner desembarca a la nostra platja el qual, una vegada a terra, s’enfila corrents cap a la ciutat i hi cerca el bisbe Sant Oleguer el qual, en aquells anys, es dedicava a reedificar-la.
Quan arriba al seu davant, li lliura un missatge segellat i l’únic comentari verbal que li fa és que “urgeix la vostra presència venerable”.
Una vegada llegida la misteriosa carta, el bisbe es canvia les velles sandàlies per unes altres de noves, empunya el bàcul i segueix, resignat, l’anònim missatger que li fa de guia.
En arribar a la platja la mar, tranquil·la fins aleshores, s’enfurisma sobtadament, de tal manera que fa impossible qualsevol intent d’embarcar.
El venerable metropolità, gelós de l’obra empresa, en veure’s contrariat per aquella circumstància imprevista, en un acte d’ofuscació mental, maleeix la tempesta. El temporal, com si tingués bona oïda i reconegués la virtut de la boca que el maleïa, desaparegué ràpidament i deixà de nou la mar navegable.
El prodigiós retorn a la tranquil·litat de la mar, impressionà el Sant, però la preocupació per complir la seva missió el distragué de la reflexió i l’impel·lí, semi inconscient, mar endins, fins... Déu sap a on.
La notícia del missatger misteriós i del prodigi esdevingut a la platja corregué de seguida i es comentà moltíssim a la ciutat. Les explicacions eren múltiples i hi predominaven les del mal averany i, el recel d’una traïció, retenia llargues hores els ciutadans esguardant la mar tot esperant el retorn desitjat de la misteriosa nau.
Un dia, per fi, aparegué l’enyorada vela i el jove poble tarragoní, ple de joia, baixa a la platja i amb franc entusiasme demostra amb afecte l’estima i la benevolència cap al venerable prelat. El bisbe, però, estava trist i avergonyit i l’alegria dels seus fills el feia plorar amargament.
La tristesa i les llàgrimes eren l’efecte d’un greu remordiment per haver maleït, en aquell mateix lloc, a un element respectable del Creador.
Humilment creu que la seva obligació és confessar la culpa públicament i imposar-se una justa penitència.
Alçant una veu plorosa, exclama: “Fills meus, sóc un gran pecador i no sóc digne del vostre amor. És per això que, puix que he condemnat un element del nostre Déu, el penediment em porta a tancar-me en una cambra per fer-hi penitència fins que Ell em mostri d’una manera clara el perdó que imploro.”
I per donar més força al vot solemne emès, cerca una clau, l’ensenya al poble i la llança a l’aigua com si així volgués enterrar la seva llibertat a les profunditats del mar.
Tot seguit, marxa decidit a complir la penitència.
Encara no havia traspassat les ruïnes de l’antic amfiteatre que l’atura un murmuri d’admiració que li arriba a l’oïda cristal·litzat amb crits de "Miracle! Miracle!", proferits per aquells que havien restat a la platja.
El Sant es gira instintivament i mira l’espectacle prodigiós de com un petit peix, d’escates resplendents, havia sortit del mar i des de damunt l’arena oferia la clau al seu amo...
Immediatament, Sant Oleguer construí sobre aquell indret una capella, la cèlebre Església de Nostra Senyora del Miracle, les ruïnes de la qual encara podem admirar.
La tradició afegeix que, sempre que es presentava a la nostra ciutat una gran epidèmia que delmava la població, tots els que es banyaven a les aigües d’aquesta platja miraculosa es guarien i hi sobrevivien.
~ Font: Llegendes històriques de Tarragona. Amadeu-J. Soberanas
Sant Oleguer i la platja del Miracle
El nom de la nostra platja procedeix de la paraula llatina miraculum, és a dir, mirador, guaita, vigilància contra els corsaris àrabs. A causa, però, de la semblança que aquest mot manté amb la paraula que significa miracle, la imaginació popular explica el perquè d’aquest miracle de la forma següent:
Som al primer terç del segle XIII. Un mariner desembarca a la nostra platja el qual, una vegada a terra, s’enfila corrents cap a la ciutat i hi cerca el bisbe Sant Oleguer el qual, en aquells anys, es dedicava a reedificar-la.
Quan arriba al seu davant, li lliura un missatge segellat i l’únic comentari verbal que li fa és que “urgeix la vostra presència venerable”.
Una vegada llegida la misteriosa carta, el bisbe es canvia les velles sandàlies per unes altres de noves, empunya el bàcul i segueix, resignat, l’anònim missatger que li fa de guia.
En arribar a la platja la mar, tranquil·la fins aleshores, s’enfurisma sobtadament, de tal manera que fa impossible qualsevol intent d’embarcar.
El venerable metropolità, gelós de l’obra empresa, en veure’s contrariat per aquella circumstància imprevista, en un acte d’ofuscació mental, maleeix la tempesta. El temporal, com si tingués bona oïda i reconegués la virtut de la boca que el maleïa, desaparegué ràpidament i deixà de nou la mar navegable.
El prodigiós retorn a la tranquil·litat de la mar, impressionà el Sant, però la preocupació per complir la seva missió el distragué de la reflexió i l’impel·lí, semi inconscient, mar endins, fins... Déu sap a on.
La notícia del missatger misteriós i del prodigi esdevingut a la platja corregué de seguida i es comentà moltíssim a la ciutat. Les explicacions eren múltiples i hi predominaven les del mal averany i, el recel d’una traïció, retenia llargues hores els ciutadans esguardant la mar tot esperant el retorn desitjat de la misteriosa nau.
Un dia, per fi, aparegué l’enyorada vela i el jove poble tarragoní, ple de joia, baixa a la platja i amb franc entusiasme demostra amb afecte l’estima i la benevolència cap al venerable prelat. El bisbe, però, estava trist i avergonyit i l’alegria dels seus fills el feia plorar amargament.
La tristesa i les llàgrimes eren l’efecte d’un greu remordiment per haver maleït, en aquell mateix lloc, a un element respectable del Creador.
Humilment creu que la seva obligació és confessar la culpa públicament i imposar-se una justa penitència.
Alçant una veu plorosa, exclama: “Fills meus, sóc un gran pecador i no sóc digne del vostre amor. És per això que, puix que he condemnat un element del nostre Déu, el penediment em porta a tancar-me en una cambra per fer-hi penitència fins que Ell em mostri d’una manera clara el perdó que imploro.”
I per donar més força al vot solemne emès, cerca una clau, l’ensenya al poble i la llança a l’aigua com si així volgués enterrar la seva llibertat a les profunditats del mar.
Tot seguit, marxa decidit a complir la penitència.
Encara no havia traspassat les ruïnes de l’antic amfiteatre que l’atura un murmuri d’admiració que li arriba a l’oïda cristal·litzat amb crits de "Miracle! Miracle!", proferits per aquells que havien restat a la platja.
El Sant es gira instintivament i mira l’espectacle prodigiós de com un petit peix, d’escates resplendents, havia sortit del mar i des de damunt l’arena oferia la clau al seu amo...
Immediatament, Sant Oleguer construí sobre aquell indret una capella, la cèlebre Església de Nostra Senyora del Miracle, les ruïnes de la qual encara podem admirar.
La tradició afegeix que, sempre que es presentava a la nostra ciutat una gran epidèmia que delmava la població, tots els que es banyaven a les aigües d’aquesta platja miraculosa es guarien i hi sobrevivien.
~ Font: Llegendes històriques de Tarragona. Amadeu-J. Soberanas
~ LLEGENDA #06 ~
Tarragona i el rei d'Etiòpia
També és molt probable que el fundador de Tarragona fos Tarakon, monarca d’Etiòpia i d’Egipte.
Acabdillats per aquest rei, vingueren a Espanya grans armades de nord-africans, seguint les ribes occidentals del Mediterrani. En veure el lloc que avui ocupa la ciutat, en quedaren meravellats pel paisatge, per la bona salubritat i pel bon clima i hi edificaren la nostra ciutat a la qual anomenaren Tarragona, en honor del seu rei.
Sigui qui vulgui que fos el fundador de Tarragona, el cert és que arribaren els germans Escipió, la nostra Tarragona era ja un empori important, tant per l’extensió com per la història que posseïa.
~ Font: Llegendes històriques de Tarragona. Amadeu-J. Soberanas
Tarragona i el rei d'Etiòpia
També és molt probable que el fundador de Tarragona fos Tarakon, monarca d’Etiòpia i d’Egipte.
Acabdillats per aquest rei, vingueren a Espanya grans armades de nord-africans, seguint les ribes occidentals del Mediterrani. En veure el lloc que avui ocupa la ciutat, en quedaren meravellats pel paisatge, per la bona salubritat i pel bon clima i hi edificaren la nostra ciutat a la qual anomenaren Tarragona, en honor del seu rei.
Sigui qui vulgui que fos el fundador de Tarragona, el cert és que arribaren els germans Escipió, la nostra Tarragona era ja un empori important, tant per l’extensió com per la història que posseïa.
~ Font: Llegendes històriques de Tarragona. Amadeu-J. Soberanas
~ LLEGENDA #07 ~
El salomonet de les Matines
D’això ja fa molt de temps. Una barca amb tres pescadors tarragonins, fugint de la tempesta, cercava en va un port on arrecerar-se.
Era la vigília de Nadal i la capa negra de la nit embolicava aquells pobres pescadors, extenuats per les onades gegants que els escometien.
Mentrestant, a la Catedral de Tarragona, abans de la mitjanit i mentre esperaven que toquessin les dotze per començar la missa del Gall, els canonges celebraven les Matines, cantant amb tota solemnitat els salms de David i les lliçons del profeta Isaïes.
El sagristà major aixeca el salomó del cor, coronat amb ciris encesos, fins a assolir el bell mig de la rosassa la qual, com un ull gegantí, vigila la ciutat i el mar.
Els mariners que, a punt de naufragar, demanaven a Déu una mica de claror per tal d’orientar-se, en veure la rosassa il·luminada, s’hi encaminen, com si fossin els tres Reis Mags, i entren feliçment al nostre port.
Plorant d’agraïment, l’endemà, de bon matí, pujaren descalços a adorar el nen Jesús. Després d’agrair-li aquell miracle, l’explicaren fil per randa a tots llurs conciutadans, els quals ho han anat repetint de pares a fills fins als nostres dies.
La tradició afegeix que en aquella barqueta hi anava la filla del patró i que en posar els peus a terra volgué complir la promesa que durant les angunioses hores d’incertesa havia fet: ingressar al convent de Santa Clara.
~ Font: Llegendes històriques de Tarragona. Amadeu-J. Soberanas
El salomonet de les Matines
D’això ja fa molt de temps. Una barca amb tres pescadors tarragonins, fugint de la tempesta, cercava en va un port on arrecerar-se.
Era la vigília de Nadal i la capa negra de la nit embolicava aquells pobres pescadors, extenuats per les onades gegants que els escometien.
Mentrestant, a la Catedral de Tarragona, abans de la mitjanit i mentre esperaven que toquessin les dotze per començar la missa del Gall, els canonges celebraven les Matines, cantant amb tota solemnitat els salms de David i les lliçons del profeta Isaïes.
El sagristà major aixeca el salomó del cor, coronat amb ciris encesos, fins a assolir el bell mig de la rosassa la qual, com un ull gegantí, vigila la ciutat i el mar.
Els mariners que, a punt de naufragar, demanaven a Déu una mica de claror per tal d’orientar-se, en veure la rosassa il·luminada, s’hi encaminen, com si fossin els tres Reis Mags, i entren feliçment al nostre port.
Plorant d’agraïment, l’endemà, de bon matí, pujaren descalços a adorar el nen Jesús. Després d’agrair-li aquell miracle, l’explicaren fil per randa a tots llurs conciutadans, els quals ho han anat repetint de pares a fills fins als nostres dies.
La tradició afegeix que en aquella barqueta hi anava la filla del patró i que en posar els peus a terra volgué complir la promesa que durant les angunioses hores d’incertesa havia fet: ingressar al convent de Santa Clara.
~ Font: Llegendes històriques de Tarragona. Amadeu-J. Soberanas
~ LLEGENDA #08 ~
La comtessa de Tarragona
El pas dels anys ha esborrat una llegenda que, sens dubte, anava de boca en boca dels tarragonins i que en temps del rei Cerimoniós, o poc després, algú la recollí i la transcriví així:
El comte de Barcelona envià al de Tarragona, que n’era feudatari, de missatger a Roma perquè hi visités el Papa.
En partir el comte de Tarragona, el seu germà bastard s’enamorà de la seva cunyada, la comtessa, la qual, fidel al marit, va saber tenir-lo a ratlla no fent cas al galanteig.
Al cap d’uns mesos s’escampà per la ciutat la notícia de la tornada del senyor, i el bastard, en veure’s perdut si la comtessa, com era d’esperar, l’informava dels seus desigs immorals, escriví una carta al seu germà, en què li notificava com la seva esposa havia adulterat el matrimoni lliurant-se a un cavaller amb el qual era a punt de fugir.
El comte de Tarragona, en rebre la carta i creient que el seu germà deia la veritat, en va escriure una altra en què ordenava als seus oficials de Tarragona que la detinguessin de seguida i que, sense dilació, tal com anés vestida, la llancessin al mar.
Els oficials, havent rebut la missiva del senyor, amb molta pena, es presentaren davant de la comtessa la qual, abillada amb els seus millors vestits brodats d’or i de pedreria, esperava l’arribada de l’espòs estimat. Li notificaren quin era el motiu de llur presència i ella els ordenà, amb gran enteresa, que complissin l’ordre del comte. Els oficials, resignats, la pujaren a una barca i s’endinsaren al mar.
Quan eren a unes milles de la costa, la comtessa, confiant en Déu i en la verge Maria, tirà el seu mantell a l’aigua i hi saltà al damunt. Miraculosament s’hi sostingué com si es tractés d’una barca, i navegà així fins que se la perdé de vista, mentre que els obedients oficials en quedaven meravellats.
I tant navegà aquell dia, que arribà a Anglaterra abans que se li fes de nit.
Dos pescadors recollien la xarxa prop de la costa i, en veure-la venir damunt d’un mantell, cregueren que es tractava d’un fantasma i en fugiren precipitadament. Però ella els cridà i els demanà que no li tinguessin por. Els pescadors, amb cautela, retornaren al seu costat i se l’endugueren cap a casa.
La comtessa suplicà a la mare dels pescadors, la qual era una bona dona, que la recolliren, que vengués de seguida el seu ric mantell i que, amb els guanys, comprés lli fi i seda. Amb aquests teixits féu coixins, tovalloles i altres peces precioses i pregà que les portessin a vendre a la cort del rei, de la reina i de les seves donzelles.
La reina, en veure la bellesa de la confecció, preguntà qui les havia brodat i la bona dona respongué que ho havia fet una donzella la qual havia acollit a casa seva i, a més, li n’explicà el viatge miraculós.
La reina, meravellada, li ordenà que la hi presentés. I fou així com la comtessa entrà a palau i s’hi quedà al servei de la sobirana amb l’única condició, imposada per la comtessa, de no haver de sortir mai de les estances reials.
Pel que fa al comte, en fer-se de nit el dia en què es complí la cruel sentència, entrà a Tarragona al mateix temps que el seu germà bastard i calumniador en fugia.
Hi trobà tothom molt trist i preguntà perquè ho estaven. Els tarragonins li retragueren el gran pecat que havia comès en ordenar matar una dona tan fidel com era la seva esposa. I li explicaren la meravella que s’havia esdevingut al mar.
Aleshores el comte plorà amargament i l’endemà lliurà el comtat a l’Església, regalà les riqueses i les joies als amics i jurà que mai no deixaria de peregrinar fins que trobés la comtessa.
Amb una gran pena se separà dels tarragonins i recorregué molts països sense trobar-hi, però, ni rastre de la seva esposa.
Un dia, passant per Anglaterra i trobant-se al mercat, el majordom del rei se li apropà i li digué: "Amic, pren aquest cistell de peix i porta’l al palau".
El comte complí l’encàrrec i, estant a la cuina del palau, el cuiner reial el convidà a romandre-hi tant de temps com volgués.
El comte acceptà la invitació i hi restà com a ajudant del cuiner.
Un dia, el rei de Bretanya envià uns missatgers al d’Anglaterra i li exigí el tribut de set anys o bé que cerqués un cavaller que el defensés en un duel car, altrament, li declararia la guerra.
Per aquest motiu, el rei d’Anglaterra s’enutjà molt, irritació que li augmentà en no trobar cap cavaller que volgués combatre per ell.
El monarca estava aclaparat i fins i tot havia perdut les ganes de menjar.
El majordom explicà què passava al cuiner, i en sentir-ho el Comte, digué sense vacil·lar:
Com que s’apropava la fi del termini establert pel rei de Bretanya, el majordom digué al rei:
El rei ordenà que li presentessin aquell cavaller. En preguntar-li qui era respongué que era "un home que cercava la felicitat".
Hi estava tan decidit i el rei el veié tan valent, que li lliurà els seus vestits i les seves armes...
El comte de Tarragona se’n va anar al camp de batalla. Combaté contra l’enemic i el vencé traspassant-li el pit amb una llança i fent-lo caure a terra mort.
El rei, gràcies a aquesta gesta tan heroica, no hagué de pagar el tribut i amb gran alegria retornaren al palau a dinar.
Després de rentar-se les mans, demanaren tovalloles i la comtessa els les va portar. En veure-la, el comte restà mut i ella també.
Mentre durà l’àpat, cap dels dos no tastà res. El rei, estranyat de la manera de procedir del valerós cavaller, li demanà que li n’expliqués el motiu i que si era perquè algú de la cort l’havia ofès, que li ho digués, car ell se’n venjaria immediatament. I el mateix digué la reina a la seva comtessa.
Quan el comte hagué recuperat la parla, li respongué:
El rei entrà a la cambra de la seva esposa i li preguntà quina dona podia ser aquella que havia vist el comte. Ella li explicà allò que la comtessa li havia contat una vegada i així s’assabentaren que la felicitat que el comte cercava era la donzella que brodava unes peces de roba precioses.
Els posaren l’un davant de l’altre i de seguida que es veieren s’abraçaren i caigueren desmaiats a terra. Quan tornaren en si el comte digué al rei:
Els reis, agraïts als comtes per haver-los servit, els donaren permís per marxar cap a Tarragona per tal que llurs antics vassalls coneguessin els prodigis que Déu els havia fet, però no sense demanar-los abans que els prometessin retornar a Anglaterra ben aviat.
Els comtes vingueren a Tarragona i tots els habitants manifestaren una gran i inestimable joia.
Després de passar-hi un temps, retornaren a Anglaterra. Al cap de poc temps de ser-hi, el rei morí i, com que no tenia fills, deixà el regne al comte de Tarragona.
~ Font: Llegendes històriques de Tarragona. Amadeu-J. Soberanas
La comtessa de Tarragona
El pas dels anys ha esborrat una llegenda que, sens dubte, anava de boca en boca dels tarragonins i que en temps del rei Cerimoniós, o poc després, algú la recollí i la transcriví així:
El comte de Barcelona envià al de Tarragona, que n’era feudatari, de missatger a Roma perquè hi visités el Papa.
En partir el comte de Tarragona, el seu germà bastard s’enamorà de la seva cunyada, la comtessa, la qual, fidel al marit, va saber tenir-lo a ratlla no fent cas al galanteig.
Al cap d’uns mesos s’escampà per la ciutat la notícia de la tornada del senyor, i el bastard, en veure’s perdut si la comtessa, com era d’esperar, l’informava dels seus desigs immorals, escriví una carta al seu germà, en què li notificava com la seva esposa havia adulterat el matrimoni lliurant-se a un cavaller amb el qual era a punt de fugir.
El comte de Tarragona, en rebre la carta i creient que el seu germà deia la veritat, en va escriure una altra en què ordenava als seus oficials de Tarragona que la detinguessin de seguida i que, sense dilació, tal com anés vestida, la llancessin al mar.
Els oficials, havent rebut la missiva del senyor, amb molta pena, es presentaren davant de la comtessa la qual, abillada amb els seus millors vestits brodats d’or i de pedreria, esperava l’arribada de l’espòs estimat. Li notificaren quin era el motiu de llur presència i ella els ordenà, amb gran enteresa, que complissin l’ordre del comte. Els oficials, resignats, la pujaren a una barca i s’endinsaren al mar.
Quan eren a unes milles de la costa, la comtessa, confiant en Déu i en la verge Maria, tirà el seu mantell a l’aigua i hi saltà al damunt. Miraculosament s’hi sostingué com si es tractés d’una barca, i navegà així fins que se la perdé de vista, mentre que els obedients oficials en quedaven meravellats.
I tant navegà aquell dia, que arribà a Anglaterra abans que se li fes de nit.
Dos pescadors recollien la xarxa prop de la costa i, en veure-la venir damunt d’un mantell, cregueren que es tractava d’un fantasma i en fugiren precipitadament. Però ella els cridà i els demanà que no li tinguessin por. Els pescadors, amb cautela, retornaren al seu costat i se l’endugueren cap a casa.
La comtessa suplicà a la mare dels pescadors, la qual era una bona dona, que la recolliren, que vengués de seguida el seu ric mantell i que, amb els guanys, comprés lli fi i seda. Amb aquests teixits féu coixins, tovalloles i altres peces precioses i pregà que les portessin a vendre a la cort del rei, de la reina i de les seves donzelles.
La reina, en veure la bellesa de la confecció, preguntà qui les havia brodat i la bona dona respongué que ho havia fet una donzella la qual havia acollit a casa seva i, a més, li n’explicà el viatge miraculós.
La reina, meravellada, li ordenà que la hi presentés. I fou així com la comtessa entrà a palau i s’hi quedà al servei de la sobirana amb l’única condició, imposada per la comtessa, de no haver de sortir mai de les estances reials.
Pel que fa al comte, en fer-se de nit el dia en què es complí la cruel sentència, entrà a Tarragona al mateix temps que el seu germà bastard i calumniador en fugia.
Hi trobà tothom molt trist i preguntà perquè ho estaven. Els tarragonins li retragueren el gran pecat que havia comès en ordenar matar una dona tan fidel com era la seva esposa. I li explicaren la meravella que s’havia esdevingut al mar.
Aleshores el comte plorà amargament i l’endemà lliurà el comtat a l’Església, regalà les riqueses i les joies als amics i jurà que mai no deixaria de peregrinar fins que trobés la comtessa.
Amb una gran pena se separà dels tarragonins i recorregué molts països sense trobar-hi, però, ni rastre de la seva esposa.
Un dia, passant per Anglaterra i trobant-se al mercat, el majordom del rei se li apropà i li digué: "Amic, pren aquest cistell de peix i porta’l al palau".
El comte complí l’encàrrec i, estant a la cuina del palau, el cuiner reial el convidà a romandre-hi tant de temps com volgués.
El comte acceptà la invitació i hi restà com a ajudant del cuiner.
Un dia, el rei de Bretanya envià uns missatgers al d’Anglaterra i li exigí el tribut de set anys o bé que cerqués un cavaller que el defensés en un duel car, altrament, li declararia la guerra.
Per aquest motiu, el rei d’Anglaterra s’enutjà molt, irritació que li augmentà en no trobar cap cavaller que volgués combatre per ell.
El monarca estava aclaparat i fins i tot havia perdut les ganes de menjar.
El majordom explicà què passava al cuiner, i en sentir-ho el Comte, digué sense vacil·lar:
— Jo combatré per ell!
Com que s’apropava la fi del termini establert pel rei de Bretanya, el majordom digué al rei:
— Sapigueu, senyor, que com a ajudant del vostre cuiner hi ha un home que està disposat a combatre per vós. És fort i té un cos aguerrit. Així és que, com que no en trobeu cap altre, accepteu-lo car així no hi perdreu res...
El rei ordenà que li presentessin aquell cavaller. En preguntar-li qui era respongué que era "un home que cercava la felicitat".
Hi estava tan decidit i el rei el veié tan valent, que li lliurà els seus vestits i les seves armes...
El comte de Tarragona se’n va anar al camp de batalla. Combaté contra l’enemic i el vencé traspassant-li el pit amb una llança i fent-lo caure a terra mort.
El rei, gràcies a aquesta gesta tan heroica, no hagué de pagar el tribut i amb gran alegria retornaren al palau a dinar.
Després de rentar-se les mans, demanaren tovalloles i la comtessa els les va portar. En veure-la, el comte restà mut i ella també.
Mentre durà l’àpat, cap dels dos no tastà res. El rei, estranyat de la manera de procedir del valerós cavaller, li demanà que li n’expliqués el motiu i que si era perquè algú de la cort l’havia ofès, que li ho digués, car ell se’n venjaria immediatament. I el mateix digué la reina a la seva comtessa.
Quan el comte hagué recuperat la parla, li respongué:
— Senyor, cerco pel món la felicitat i crec que avui l’he trobada a la vostra cort: és una dona a la qual estimo molt...
El rei entrà a la cambra de la seva esposa i li preguntà quina dona podia ser aquella que havia vist el comte. Ella li explicà allò que la comtessa li havia contat una vegada i així s’assabentaren que la felicitat que el comte cercava era la donzella que brodava unes peces de roba precioses.
Els posaren l’un davant de l’altre i de seguida que es veieren s’abraçaren i caigueren desmaiats a terra. Quan tornaren en si el comte digué al rei:
— Jo sóc el comte de Tarragona —i li explicà tot el que havia succeït.
Els reis, agraïts als comtes per haver-los servit, els donaren permís per marxar cap a Tarragona per tal que llurs antics vassalls coneguessin els prodigis que Déu els havia fet, però no sense demanar-los abans que els prometessin retornar a Anglaterra ben aviat.
Els comtes vingueren a Tarragona i tots els habitants manifestaren una gran i inestimable joia.
Després de passar-hi un temps, retornaren a Anglaterra. Al cap de poc temps de ser-hi, el rei morí i, com que no tenia fills, deixà el regne al comte de Tarragona.
~ Font: Llegendes històriques de Tarragona. Amadeu-J. Soberanas
~ LLEGENDA #09 ~
El càstig de Ponç Pilat
És prou sabut que Ponç Pilat va néixer a Tarragona. I també se sap que en aquest castell hi fou engarjolat per ordre de l’emperador Tiberi, després del sacrifici de Jesús. Els remordiments de culpabilitat induïren Tiberi a prendre aquest determini davant la tremenda injustícia perpetrada al Gòlgota. Remordiments que li provocaren la follia mentre s’estava a la depravada illa de Capri. El cònsol de Judea hi romangué engarjolat fins que l’emperador Tiberi morí estrangulat per Macroni.
Mentre estigué al castell no pogué, ni tan sols, treure el cap per la finestra, car els tarragonins, indignats per la injusta disposició, l’apedregaven. No va trobar qui el volgués servir; els únics que s’hi prestaren van ser els veïns de Sarral, motiu pel qual foren qualificats —i avui encara ho són— de jueus.
Pilat tenia, a més, les mans tacades de sang des del dia en què se les va rentar davant de Jesús. Malgrat rentar-se-les durant dies i dies sencers, no aconseguia fer-les desaparèixer. I, com és lògic, embrutava tot el que tocava. Avui, després de tants segles, encara es veuen, a les parets del castell, algunes ombres, de color indefinit, empremtes de la sang del jutge deïcida.
Mort Tiberi, Pilat fou alliberat i se n’anà vagarejant pel món, escarnit, menyspreat i apedregat per tothom, car se’l reconeixia de seguida per les taques de les mans, les quals no va poder dissimular mai.
Menyspreat, Pilat es llançà a un llac prop de Lucerna, entre el Mittagsgüpfi i el Gnappenstein, sobre les aigües del qual emergeix una vegada a l’any, el Divendres Sant, vestit de jutge.
Arran de l’estada de Ponç Pilat al castell, l’edifici quedà endimoniat, i a qualsevol que l’habités després li sobrevenien grans desgràcies; motiu pel qual ningú no volgué viure-hi més, i aquesta és la raó per la qual fou destinat a presó durant moltíssims anys.
~ Font: Llegendes històriques de Tarragona. Amadeu-J. Soberanas
El càstig de Ponç Pilat
És prou sabut que Ponç Pilat va néixer a Tarragona. I també se sap que en aquest castell hi fou engarjolat per ordre de l’emperador Tiberi, després del sacrifici de Jesús. Els remordiments de culpabilitat induïren Tiberi a prendre aquest determini davant la tremenda injustícia perpetrada al Gòlgota. Remordiments que li provocaren la follia mentre s’estava a la depravada illa de Capri. El cònsol de Judea hi romangué engarjolat fins que l’emperador Tiberi morí estrangulat per Macroni.
Mentre estigué al castell no pogué, ni tan sols, treure el cap per la finestra, car els tarragonins, indignats per la injusta disposició, l’apedregaven. No va trobar qui el volgués servir; els únics que s’hi prestaren van ser els veïns de Sarral, motiu pel qual foren qualificats —i avui encara ho són— de jueus.
Pilat tenia, a més, les mans tacades de sang des del dia en què se les va rentar davant de Jesús. Malgrat rentar-se-les durant dies i dies sencers, no aconseguia fer-les desaparèixer. I, com és lògic, embrutava tot el que tocava. Avui, després de tants segles, encara es veuen, a les parets del castell, algunes ombres, de color indefinit, empremtes de la sang del jutge deïcida.
Mort Tiberi, Pilat fou alliberat i se n’anà vagarejant pel món, escarnit, menyspreat i apedregat per tothom, car se’l reconeixia de seguida per les taques de les mans, les quals no va poder dissimular mai.
Menyspreat, Pilat es llançà a un llac prop de Lucerna, entre el Mittagsgüpfi i el Gnappenstein, sobre les aigües del qual emergeix una vegada a l’any, el Divendres Sant, vestit de jutge.
Arran de l’estada de Ponç Pilat al castell, l’edifici quedà endimoniat, i a qualsevol que l’habités després li sobrevenien grans desgràcies; motiu pel qual ningú no volgué viure-hi més, i aquesta és la raó per la qual fou destinat a presó durant moltíssims anys.
~ Font: Llegendes històriques de Tarragona. Amadeu-J. Soberanas
~ LLEGENDA #10 ~
Per què no està acabada la façana de la Catedral
Al terme de Vila-rodona es conserva encara una pedra que els naturals anomenen la pedra alta.
La pedra alta és un bloc de roca, en forma de pilar, plantat a la vora del camí que hi ha entre el mas de Pedrafita i l’antiga masia de can Ferrer.
Fa tres metres i mig d’alçada per quatre pams de diàmetre; la cara que mira a llevant està molt desgastada i la molsa que la cobreix li dóna un aspecte d’antigor venerable.
Els erudits del poble han suposat que es tracta d’una fita la qual, en temps remotíssims, separava termes diferents. I alguns arqueòlegs s’entesten a ennoblir-la, l’eleven a la categoria de monument megalític i la classifiquen entre els menhirs prehistòrics de l’època paleolítica.
Tant si és un menhir com si es tracta d’una fita, el fet és que la pedra està revestida de l’aurèola d’una curiosa llegenda amb referències a la Catedral de Tarragona. És la següent:
A l’època de la restauració tarragonina, vivia en la solitud de la selva del Montmell una famosa anacoreta, la vida ascètica i mortificada de la qual havia eliminat part corporal de la seva naturalesa humana.
Pa d’àngels la sustentava,
el sol li dava calor,
les flors li brinden aromes,
refilets sa frescor;
Els cilicis i dejunis
fan un cristall del seu cor
com vestit nupcial d’una ànima
esposa del Creador.
L’extraordinària bondat de la virtuosa solitària irradiava una simpatia sobrenatural; i el coneixement que tenia de les herbes medicinals era la causa per la qual els pobles veïns hi peregrinaven contínuament amb l’esperança de guarir llurs malalties.
És per això que el camí que portava a la seva cel·la era trepitjat com el d’un santuari de jubileu perpetu.
I pels devots de la seva doble virtut un dia s’assabentà de la croada que el Sant Pare havia concedit als qui cooperaven a l’obra de la Catedral de Tarragona.
Des d’aleshores, el desig de guanyar-se aquelles preuades indulgències papals la perseguien com una temptació sense deixar-la descansar.
Amb aquestes reflexions íntimes i amb soliloquis angoixats, la son li tancà els ulls. Mentre reposava fent una dolcíssima migdiada, a la santa solitària se li aparegué l’obra de la nostra catedral amb la greu deficiència d’una diadema frontal, per manca d’una pedra prou gran i plana que servís per llindar el finestral del triangle acimat de la façana gòtica.
La profètica visió del somni li semblà un manament celestial i sense tenir en compte les seves forces, dèbils com les d’una donzella ascètica que era, s’aixecà i a corre-cuita cercà amb frenesia una pedra adient per rematar la façana.
La intrèpida verge no té en compte les dificultats. Troba la pedra i, amb valentia i decisió, l’aixeca i se la col·loca damunt del cap, com si Déu l’hagués eximit de la llei de la gravetat, per tal que l’empresa de la fervorosa obrera fos possible, fàcil i ben lleugera.
Lleugera la portava, corrent cap a Tarragona. Però el Dimoni, envejós sempre de la felicitat i enemic de les bones empreses, n’hi preparava una de les seves... Li surt al pas, com si d’una vella mendicant es tractés; se li presenta com a amiga; i, esgrimint el llaç de l’adulació amb refinada hipocresia, li tira, astut, pel costat flac de la vanitat:
Bon dia la miraclera
dels pobrets la remeiera...
I, amb un astut engany, admirant-se de la seva càrrega, li pregunta fingint:
La pobra donzella cau en el parany... i adéu omnipotència. La càrrega, que abans no pesava gens, de sobte l’aixafa, l’aclapara, li rellisca, li cau a terra i s’hi clava tan endins que ni ella ni cap home han aconseguit mai més moure-la de lloc.
El sol ja es ponia i l’obscuritat s’apoderava de tot. I la vella mentidera desaparegué per art d’encantament.
En aquell indret no s’hi veia ni una ànima vivent; només una serp de cascavell que s’esmunyia cap al cau.
L’obrera enganyada, defallida a terra, volia plorar, però no podia.
Per la seva ment horroritzada passava, com una visió monstruosa, la bastarda traïció de la qual havia estat objecte la seva consciència candorosa. L’obra empresa tan feliçment per servir Déu, era inutilitzada vilment per l’estúpida curiositat de gaudir escoltant el cant de sirena d’una llengua aduladora.
Però Déu no l’abandonà.
Amb l’alba hi renaixé una dolça esperança. Fins i tot li sembla veure Jesús que la crida a penitència.
No cregué que es podria tractar d’una il·lusió de la seva exaltada fantasia, sinó que, espolsant-se la mandra, inicià un romiatge tan llarg com anys visqué; i la vida de penitent la fa santa i la santa, morta, pujà al cel.
Es creu que abans de morir recomanà que es respectés la pedra alta per tal que tot el món aprengués a no refiar-se de les argúcies diabòliques de l’adulació.
I el Capítol de la Seu tarragonina, interpretant i acatant també la voluntat de la santa, no ha permès mai que s’acabés la part més encimbellada del frontis de la Catedral, per tal que en aquella deficiència s’hi veiés in aeternum la mentida del Diable.
~ Font: Llegendes històriques de Tarragona. Amadeu-J. Soberanas
Per què no està acabada la façana de la Catedral
Al terme de Vila-rodona es conserva encara una pedra que els naturals anomenen la pedra alta.
La pedra alta és un bloc de roca, en forma de pilar, plantat a la vora del camí que hi ha entre el mas de Pedrafita i l’antiga masia de can Ferrer.
Fa tres metres i mig d’alçada per quatre pams de diàmetre; la cara que mira a llevant està molt desgastada i la molsa que la cobreix li dóna un aspecte d’antigor venerable.
Els erudits del poble han suposat que es tracta d’una fita la qual, en temps remotíssims, separava termes diferents. I alguns arqueòlegs s’entesten a ennoblir-la, l’eleven a la categoria de monument megalític i la classifiquen entre els menhirs prehistòrics de l’època paleolítica.
Tant si és un menhir com si es tracta d’una fita, el fet és que la pedra està revestida de l’aurèola d’una curiosa llegenda amb referències a la Catedral de Tarragona. És la següent:
A l’època de la restauració tarragonina, vivia en la solitud de la selva del Montmell una famosa anacoreta, la vida ascètica i mortificada de la qual havia eliminat part corporal de la seva naturalesa humana.
el sol li dava calor,
les flors li brinden aromes,
refilets sa frescor;
Els cilicis i dejunis
fan un cristall del seu cor
com vestit nupcial d’una ànima
esposa del Creador.
L’extraordinària bondat de la virtuosa solitària irradiava una simpatia sobrenatural; i el coneixement que tenia de les herbes medicinals era la causa per la qual els pobles veïns hi peregrinaven contínuament amb l’esperança de guarir llurs malalties.
És per això que el camí que portava a la seva cel·la era trepitjat com el d’un santuari de jubileu perpetu.
I pels devots de la seva doble virtut un dia s’assabentà de la croada que el Sant Pare havia concedit als qui cooperaven a l’obra de la Catedral de Tarragona.
Des d’aleshores, el desig de guanyar-se aquelles preuades indulgències papals la perseguien com una temptació sense deixar-la descansar.
— Com ho faré, pobra de mi? —es preguntava—, si no tinc ni béns ni fills per posar-los a treballar... Aniré a captar pel món? Acudiré jo mateixa a ajudar-los a la construcció?
Amb aquestes reflexions íntimes i amb soliloquis angoixats, la son li tancà els ulls. Mentre reposava fent una dolcíssima migdiada, a la santa solitària se li aparegué l’obra de la nostra catedral amb la greu deficiència d’una diadema frontal, per manca d’una pedra prou gran i plana que servís per llindar el finestral del triangle acimat de la façana gòtica.
La profètica visió del somni li semblà un manament celestial i sense tenir en compte les seves forces, dèbils com les d’una donzella ascètica que era, s’aixecà i a corre-cuita cercà amb frenesia una pedra adient per rematar la façana.
La intrèpida verge no té en compte les dificultats. Troba la pedra i, amb valentia i decisió, l’aixeca i se la col·loca damunt del cap, com si Déu l’hagués eximit de la llei de la gravetat, per tal que l’empresa de la fervorosa obrera fos possible, fàcil i ben lleugera.
Lleugera la portava, corrent cap a Tarragona. Però el Dimoni, envejós sempre de la felicitat i enemic de les bones empreses, n’hi preparava una de les seves... Li surt al pas, com si d’una vella mendicant es tractés; se li presenta com a amiga; i, esgrimint el llaç de l’adulació amb refinada hipocresia, li tira, astut, pel costat flac de la vanitat:
dels pobrets la remeiera...
I, amb un astut engany, admirant-se de la seva càrrega, li pregunta fingint:
— Heu de portar-la molt lluny?
— A la Seu de Tarragona.
— D’allà en vinc ara mateix i us puc donar la bona nova que la vostra pedra sobra, car la gegantina Seu ja és una obra feta. La torre canta amb les seves campanes... i al capdamunt de la façana hi ha clavat la creu.
La pobra donzella cau en el parany... i adéu omnipotència. La càrrega, que abans no pesava gens, de sobte l’aixafa, l’aclapara, li rellisca, li cau a terra i s’hi clava tan endins que ni ella ni cap home han aconseguit mai més moure-la de lloc.
El sol ja es ponia i l’obscuritat s’apoderava de tot. I la vella mentidera desaparegué per art d’encantament.
En aquell indret no s’hi veia ni una ànima vivent; només una serp de cascavell que s’esmunyia cap al cau.
L’obrera enganyada, defallida a terra, volia plorar, però no podia.
Per la seva ment horroritzada passava, com una visió monstruosa, la bastarda traïció de la qual havia estat objecte la seva consciència candorosa. L’obra empresa tan feliçment per servir Déu, era inutilitzada vilment per l’estúpida curiositat de gaudir escoltant el cant de sirena d’una llengua aduladora.
Però Déu no l’abandonà.
Amb l’alba hi renaixé una dolça esperança. Fins i tot li sembla veure Jesús que la crida a penitència.
No cregué que es podria tractar d’una il·lusió de la seva exaltada fantasia, sinó que, espolsant-se la mandra, inicià un romiatge tan llarg com anys visqué; i la vida de penitent la fa santa i la santa, morta, pujà al cel.
Es creu que abans de morir recomanà que es respectés la pedra alta per tal que tot el món aprengués a no refiar-se de les argúcies diabòliques de l’adulació.
I el Capítol de la Seu tarragonina, interpretant i acatant també la voluntat de la santa, no ha permès mai que s’acabés la part més encimbellada del frontis de la Catedral, per tal que en aquella deficiència s’hi veiés in aeternum la mentida del Diable.
~ Font: Llegendes històriques de Tarragona. Amadeu-J. Soberanas
~ LLEGENDA #11 ~
Els apòstols de la Seu
Conten, els qui ho han comprovat, que cada vegada que comença un nou segle cau de la seva fornícula un dels apòstols de pedra que hi ha a cada costat de la porta principal de la Catedral Primada.
Quan caigui el darrer, s’acabarà la vida en aquest món.
~ Font: Llegendes històriques de Tarragona. Amadeu-J. Soberanas
Els apòstols de la Seu
Conten, els qui ho han comprovat, que cada vegada que comença un nou segle cau de la seva fornícula un dels apòstols de pedra que hi ha a cada costat de la porta principal de la Catedral Primada.
Quan caigui el darrer, s’acabarà la vida en aquest món.
~ Font: Llegendes històriques de Tarragona. Amadeu-J. Soberanas
~ LLEGENDA #12 ~
La comtessa Sibil·la
Durant els perillosos anys de la reconquesta, la nostra ciutat fou infeudada per l’arquebisbe, Sant Oleguer, al capità normand Robert d’Aculei, o d’Aguiló, el qual esdevingué així príncep de Tarragona.
Robert hagué de fer un llarg viatge. Primer a Roma, per rebre del papa la confirmació d’aquella donació; i després a Normandia, la seva pàtria, per reclutar-hi més gent per tal de poblar les terres conquerides. Durant aquesta llarga absència, la seva esposa, la princesa Sibil·la, filla de Guillem de Cabra, fou l’encarregada de la custòdia de la ciutat.
Expliquen que cada nit, armada amb casc, una cuirassa i una vareta a la mà, se la veia recórrer els carrers de la ciutat i pujar a les muralles per cerciorar-se que els sentinelles estaven desperts i previnguts contra els paranys de l’enemic.
"Regia el poble de Déu" —diu un cronista d’aquella època— "amb vigilància diligent", evitant així les sorpreses nocturnes dels moros que habitaven les muntanyes properes.
Ja fa temps algú m’explicà que durant les nits de lluna plena veia passejar una blanca figura femenina per les muralles tarragonines.
Era la princesa Sibil·la que encara avui, amb les vestidures de guerra, vigila Tarragona?
~ Font: Llegendes històriques de Tarragona. Amadeu-J. Soberanas
La comtessa Sibil·la
Durant els perillosos anys de la reconquesta, la nostra ciutat fou infeudada per l’arquebisbe, Sant Oleguer, al capità normand Robert d’Aculei, o d’Aguiló, el qual esdevingué així príncep de Tarragona.
Robert hagué de fer un llarg viatge. Primer a Roma, per rebre del papa la confirmació d’aquella donació; i després a Normandia, la seva pàtria, per reclutar-hi més gent per tal de poblar les terres conquerides. Durant aquesta llarga absència, la seva esposa, la princesa Sibil·la, filla de Guillem de Cabra, fou l’encarregada de la custòdia de la ciutat.
Expliquen que cada nit, armada amb casc, una cuirassa i una vareta a la mà, se la veia recórrer els carrers de la ciutat i pujar a les muralles per cerciorar-se que els sentinelles estaven desperts i previnguts contra els paranys de l’enemic.
"Regia el poble de Déu" —diu un cronista d’aquella època— "amb vigilància diligent", evitant així les sorpreses nocturnes dels moros que habitaven les muntanyes properes.
Ja fa temps algú m’explicà que durant les nits de lluna plena veia passejar una blanca figura femenina per les muralles tarragonines.
Era la princesa Sibil·la que encara avui, amb les vestidures de guerra, vigila Tarragona?
~ Font: Llegendes històriques de Tarragona. Amadeu-J. Soberanas
